↧
Tot té una explicació.
↧
No ha canviat pas gaire cosa.
↧
↧
La caverna mediàtica.
↧
Entre indignats
Sé que molts, en nom de la Llibertat, em voldrieu linxar –qui sap si empalar en una fusta untada de bitxo–. I es que totes les revolucions deixen d’aletejar com a gallines per començar a prendre una volada elegant quan comencen a rodolar els primers caps dels crítics. A ulls dels defensors de la democràcia –la Real, vull dir, la que ens han d'imposar pel nostre bé– el meu nick de Grassonet_Bord per força deu amagar un engatussador hipotecari, un panxacontenta o un empresari; qualsevol d’aquestes tres lacres que assoten el món, o totes tres alhora, ves a saber.
Sé que és culpa meva, sóc un malparit descregut i he fomentat la mofa a tort i a dret: En un dels meus tuits forassenyats vaig gosar presentar-me davant una indignada com un alt funcionari del FMI, i fins i tot li vaig oferir –Déu m’aculli al seu si– una bona feina a la seu de Washington. Ella va accedir i jo, ho reconec, multiorgasmava extasiat, pres pel delit més extrem.
Per sort, som a l’época del tuit; la meva execució pública real s’haurà d’ajornar i, la virtual, limitar-se a rebre alguns improperis escrits en castellà des del hashtag#hijoputaelquedisienta. Però haver de sentir-me dir el nom del porc tuit rere tuit em va fer reflexionar, finalment. Tanta impetuositat en atacar-me no podia ser fingida. Algú capaç d’ajuntar en un mateix tuit –amb una transgressió tan audaç– la coacció verbal i la paraula Llibertat, havia de ser un autèntic visionari.
“I si tinguessin raó?”, refexionava sovint, aprofitant la més mínima pausa fisiològica. "I si m'infiltrés a l’acampada de Plaça Catalunya per buscar l’essència vertadera del moviment?". Doncs dit i fet, i heus aquí la revelació que em va sobrevenir, en forma de dibuixet:
![]()
“I si tinguessin raó?”, refexionava sovint, aprofitant la més mínima pausa fisiològica. "I si m'infiltrés a l’acampada de Plaça Catalunya per buscar l’essència vertadera del moviment?". Doncs dit i fet, i heus aquí la revelació que em va sobrevenir, en forma de dibuixet:
↧
Peluix.
Executant una paràbola perfecta, palplantat des del llindar de la porta, l'Avel·lí acaba de lliurar la seva pròpia carta de dimissió al clatell del seu jefe. Es tracta d’un sobre rebregat de gran tamany, doblegat tres vegades, encintat acurada i maniàticament amb un excés de cel·lofana, i amb un petit cendrer adins, necessari per tal de guanyar certa consistència i així poder dibuixar l'esmentada paràbola perfecta. Instantàniament, el seu jefe ha issat maldestrament el pes del seu propi crani, acompanyant el moviment amb un cruiximent sec de cervicals i una expressió d'enutj molt més acusada i sorpresa que l’habitual.
Sense esperar cap rèplica verbal, física o disciplinària, l'Avel·lí, definitivament cansat de cinquanta-cinc anys de vida altament rutinària, resol tancar sorollosament la porta del despatx rere seu, marxant convençut d'haver donat el primer pas per canviar radicalment la seva vida i sortir de la monotonia per sempre més.
En una severíssima retenció humana al carrer Rosselló
–un improvisat entaforament epilèptic de gent maldant entre crits per accedir a la boca del metro, embussat per obres estivals– l'Avel·lí gaudeix dels seus primers minuts de llibertat. Entre batzegades i sacsejades, s'abstreu pensant en un futur prometedor que se li espatarra libidinosament des d’aquest precís matí.
Potser, una bona manera de no caure en la rutina fora, un cop ja ha deixat l’esclavitud de la feina, esforçar-se per fer cada dia alguna cosa radicalment diferent a la del dia anterior. Però, coincidint amb un tercer i fortuït cop de colze a les costelles, comença a sospitar que caure constantment en l'imprevisible, dia sí i dia també, podria acabar essent en el fons una forma encoberta de vida rutinària, tant anàrquica i empobridora com la que –intueix– deuen portar gent com els comentaristes de la premsa del cor o els venedors ambulants.
Per això, mentre el metro defuig l'estació de Vilapiscina, –per obres estivals–, pren la salomònica decisió de dividir els dies de la setmana entre els A i els B, de forma alterna. Fidel a la seva idea de no repetir-se mai més, resol, a més, que els dies A tindrà completa llibertat per fer el que vulgui; i els dies B caurà irremissiblement en una rutina, encara per decidir, però sempre la mateixa, per norma.Una rutina. La que sigui. Bé laboral o bé psicòtica –o laboral i psicòtica alhora, menys original però més fàcil d'aconseguir avui en dia–, i es veurà forçat a seguir-la, li agradi o no.
L'Avel·lí, sabent-se capaç de cumplir el seu propòsit, esbossa, innocent, un rictus de felicitat que rebota de ple en la ganyota d'incomprensió i rebuig d'una dona sobremaquillada, vídua, obesa i maniaco-depressiva,
–digna d'un conte apart–, qui desborda generosament un cuixot per cadascún dels dos seients reservats en exclusiva per a minusvàl·lids, dones embarassades, coixos i ancians.
L'endemà, dia A, es lleva amb la intenció de visitar totes les agències de viatges de Barcelona, de pe a pà, per ordre alfabètic, per tal d'omplir, amb una activitat turística frenética, els seus previsiblement molt feliços dies de llibertat alterna. Però a les dues de la tarda, assegut en una cadira de plàstic tou, a l'agència Bocanegra, –i amb la motxila carregada amb prop de cent catàlegs de viatges, proporcionats a parts iguals per Altarriba Tours i Ali-Bei Viatges– s'adona que mai podrà fer un viatge llarg de més de vint-i-quatre hores, si és que no vol prendre, amb els A, hores dels seus dies B.
Per tant, després d'omplir dues papereres del Passeig de Gràcia de prospectes de Punta Cana i Santo Domingo, decideix comprar-se una guia pràctica il·lustrada de vint-i-sis escapades en cotxe pel Barcelonès i un Seat Ibiza amb un bony al morro, que s'endú aquella mateixa tarda d'un concessionari de vehicles usats de Les Corts.
L'endemà del dia A, és a dir, el seu primer dia B, l'Avel·lí aconsegueix fàcilment una feina falsejant el seu currículum amb un MBA cursat a l'estranger i un preciadíssim doctorat en Relacions Públiques a la UAB de Bellaterra. La feina consisteix en repartir a ple sol –en dies alterns, per sort– cendrers en forma cònica entre els banyistes fumadors de la platja de la Barceloneta per tal que no embrutin la platja de burilles, i alhora informar de sotamà a la guàrdia urbana (de paisà) de la localització exacta dels venedors il·legals de refrescos. Val a dir que l'Avel·lí també obté un sobresou informant els venedors il·legals de refrescos de la situació exacta dels agents de la guàrdia urbana (de paisà). En definitiva, una feina a mida per als seus plans, mecànica, gens plaent, amb un magnífic component rutinari i anorreant, tant laboral com psicòtic. Excel·lent.
Però passats dos mesos, trenta mini-escapades pel Barcelonès (quatre ja repetides) i tres-mil cendrers cònics, l'Avel·lí conclou encertadament que anar saltant del lleure a la rutina, en dies alterns, no deixa de ser un horari del tot previsible, tan cansat i rutinari com el que duia abans.
Fins i tot, en un intent desesperat, decideix seqüenciar els seus dies en aquesta forma: AAABBABAABB; també assaja: BBBABBAAABBBAAABBABABB; i també prova, inspirat subconscientment per una tarda relaxada amb música lleugera sueca de fons: ABBA ABBA.
Insatisfet, decideix deixar a l'atzar decidir quin dia serà l'endemà, si A o B, tirant un dau el capvespre anterior. Però no cal dir que, successivament, va perdent totes les feines aconseguides per als seus dies B, sense haver conegut cap jefe comprensiu que s'amotllés als designis del dau i entengués per què l'Avel·lí s'absenta de la feina un dijous però torna a treballar un diumenge, forçant el pany de l'oficina i esquivant el personal de seguretat.
Finalment, l'Avel·lí trenca amb la rutina anti-rutinària i se sotmet al caos voluntàriament (caos es la paraula –retrògrada en aquest context– que va fer servir la seva tieta de Centelles quan es va assabentar de tot; no és que m'agradi molt fer-la servir, però a ulls de qualsevol, caos podria ser l'expressió que ho descrivís millor).
Com deia, l'Avel·lí es sotmet incondicionalment al que li dicta el cos, o la seva curiositat, verge de sensacions. Després de cinquanta-cinc anys de conducta previsible i intatxable, se li acut, mentre dina un plat de xucrut, caure en les drogues i experimentar-les totes, fil per randa.
Efectivament, s'hi enganxa de ple, però també viu l'experiència de desenganxar-s'hi, no tant per salut, que se li enrefot –el xucrut n’és una bona prova– sinó per curiositat; per notar el patiment de contradir violentament el seu cos.
També resol caure en la delinqüència –no ben bé per necessitat, tot i que els diners comencen a fer-se escadossers– i prova les sensacions adrenalinítiques de cometre un atracament a mà armada; notant el rotund estímul de sentir-se poderòs amb un ganivet arcos a la mà. I després, per tal d'experimentar exactament la banda contrària, tasta també les aterridores sensacions de cedir repentinament l'arma al seu atracat, per tal d’emmirallar-se en la mateixa por.
I experimenta el dolor extrem, la sensació d'estar en el llindar de la mort, cosit a ganivetades per un ganivet arcos en una UCI de l'Hospital de Sant Pau.
Un cop recuperat, agraeix l'atenció prestada pel cirurgià morrejant-lo sorpresivament davant tot l'equip mèdic de l'hospital, qui l'ha vingut a visitar per tal de donar-li l'alta amb un pom de flors, i rep –de propina, després de constatar que no li plauen gaire altres inclinacions sexuals diferents a la seva– un demolidor cop de puny al nas.
Després d'una rinoplastia, decideix deixar de banda l'apartat médic i cau, fil per randa, en totes aquelles addiccions sexuals perverses que tots tenim pendents –reconeixem-ho–, exceptuant, es clar, les relacionades amb les disfresses d'infermera.
Torna a Barcelona i es fa dir Alondra. Adopta un gat, el qual estima fins a l'extenuació –sincerament, de debò que ho fa– , i el manté amb amor fins que un bon dia decideix llençar-lo pel balcó, amb llàgrimes als ulls, incapaç d'assimilar el perquè dels seus actes.
Posteriorment es passeja per les rambles vestida de flamenca espanyola, arrastrant un altaveu sobre les rodetes i l'estructura d'un carret de la compra, segur que l’heu vista. Pidola, roba i regala els diners als turistes, que no els volen. Crida, gemega, es destrossa les ungles esgarrapant la pintura d'un Hyundai Coupé blau-cel tunejat, buscant entre udols el seu color original.
S'arrenca els cabells. Es talla un dit per veure rajar la seva pròpia sang, en mig del carrer Mandri. El xuta. Un autobús de línia l’aixafa. Se sent un peluix sense vida, sense control. I, finalment, un dia, és igual com ho fa, perquè no té importància, es mata.
↧
↧
Who is Don Draper?
Fa un parell de dies, na @gemmacabot em preguntava si jo coneixia algun Don Draper a la vida real. Doncs bé, de Don Drapers, de petita o gran volada, el món n’és ple. Són gent que han prostituït una certa facilitat o talent, diguem-ne com vulgeu, al servei de les grans multinacionals. Gent anònima que ens ha venut des del cotxe fins a un desodorant. Però, al tanto!, no només parlem d’objectes; també idees, de formes de pensar, maneres d’actuar, formes de sentir i objectius vitals.
Això només té un nom, i se’n diu manipulació. El publicista que us digui el contrari és que encara té clients per satisfer ...o íntimes contradiccions que resoldre. En el meu cas, retirat d’aquest món després de setze anys de treballar-hi, després d’haver fet el Don Draper –modestament, no era pas dels millors– en les sales de juntes de les principals multinacionals de tots els sectors de consum, ja no tinc cap problema en assumir-ho. He fet de puta. M’he venut. He fingit. I he fet la rosca a perfectes imbécils amb càrrecs estratosférics. Han sentit el que volien sentir. M’han convidat a festes, sopars i gales de premis. M’han afalagat, i també m’han dit el nom del porc, en ocasions.
I tot això per què? perquè era divertit i addictiu. Dur i exigentíssim. Perquè era (i és) un esport de risc, –on el principal enemic treballa amb tu– i una òpera bufa, i una bogeria, i… I una merda apassionant.
Foteu-vos-en de les aventures de Don Draper a Mad Men. Molts dels que coneixem aquest món, n’estic segur, hem viscut el 90% del que s’explica a la série i, al capdemunt, us en podriem explicar algunes més que quedarieu garratibats. L’altre dia, per MD, parlava amb un amic qui em suggeria de recopilar-les (li’n vaig explicar algunes), canviar noms, dades i empreses, i fer-ne un llibre. Qui sap… aquest estiu, com a mínim, em dedicaré a llistar-les, si més no.
Doncs parlant de Don Draper… El 2009, Espai en Blanc em va demanar que escrivís algunes reflexions sobre la publicitat. I em va sortir aquest escrit, un pèl teòric, de vegades; també molt guerriller, però farcit d’algunes de les anècdotes que vaig poder viure en la meva pròpia pell. Espero que us agradi, i que ajudi a prendre consciència de com en són de llargs els braços de la manipulació, publicitària i política, que vé a ser el mateix, canviant de producte.
Ah, i Gemma, vaig signar l’escrit com a Don Draper, sí. El 2009 ja anava flipat per la série ;-)
↧
Set
Obro els ulls i et veig a tu, una desconeguda, prenent el sol cara amunt. No entenc per què, pero la teva roba està esquinçada deixant entreveure porcions de la teva pell. Acluques els ulls, potser gaudint el sol. La llum ens encega.
Jo no estic tan a gust, em sento marejat, acalorat. La meva roba també està esparracada i molla. Una bufetada d’aigua salada i freda em revifa en esquitxar-me. El terre es mou, m’acabo d’adonar. Faig un moviment brusc i m’aferro la superfície de fusta humida on descansem els dos. M’incorporo tot el que puc i constato, aterrit, els límits físics d’una bassa de fusta en mig del mar.
Ens mirem per primer cop, aturdits, i entreobres els llavis, com intentant dir-me alguna cosa. La teva expressió es distreu: una ampolleta de plàstic blau rodola prop meu, provocant un petit tsunami d’aigua mineral dins seu. Allargo el braç, aturo el seu ball i buido el seu contingut allargassant el coll. T’acostes a mi bruscament, dinamitant la teva calma, i busques els meus llavis amb els teus. Les boques es troben, s’ajunten i s’assaboreixen mentre compartim l’aigua en la besada. Passo una mà sota la tela estripada i trobo els teus pits, els acarono en un gest suau interromput per la rigidesa dels teus mugrons.
—On som?
No em respons amb paraules. Em deslliures ràpidament dels parracs tèxtils i jo faig el mateix amb els teus. Els nostres cossos s’acaricien en plena nuesa. No estem gaire conscients, no estem del tot desperts, però els nostres braços, cames, boques i sexes van per lliure, fent la seva voluntat independentment de nosaltres. Entro dins teu i el plaer es fa viu i humit durant un breu instant incandescent. Però abans d’escórrer-me, em rebutges i em fas fora.
Estirats panxa amunt, sense parlar, ens deixem bressolar pel vaivé de les onades durant una llarguíssima i difuminada estona que acaba en un fos en negre.
Obro els ulls i veig el cel irradiant un color blau ben potent, mentre m’acompanyen sensacions tàctils que no sé determinar de seguida, ni tinc cap pressa a fer-ho. Hipnotitzat per aquest blau, gairebé puc sentir que ets assobre meu. Sento el teu pes i les teves mans distribuint-se per tot arreu. La meva pell és tibant i adolorida, em crema; no em calma en absolut sentir els teus llavis damunt meu. En un altre moment, lluny d'aquí, ho hagués identificat com una carícia, però alguna cosa em diu que és mecànic, fred, inexplicable. Et sento xarrupar, llepar, bavejar. Segueixo confós. Fa calor, em brolla la suor al front, la noto. La teva llengua càlida la recull i baixa pel meu pit, mugrons, estèrnum, recollint petites gotetes de xafogor. M’incorporo com puc, veig els teus cabells sobre el meu tors. Sento la teva boca capturant el meu sexe i com la teva llengua l’acarona amb sensacions de seda. Sento les teves dents, fent mossegades tímides, acompassant l’erecció. Busques el meu plaer, xuclant àvidament, gairebé dolorosament. De tant en tant, la teva boca deixa fugir el seu hostatge i estrenys el meu tronc, esprement-lo amb un puny fort i implacable, recollint amb la llengua les petites gotetes transparents que ja brollen de dins meu. El plaer és estrany, violent, intens. I em deixo fer, immers en el plaer, fins que finalment em deixo anar, mentre m’encercles amb els teus llavis fins que ja no en tinc més, fins que ja no te’n puc donar més. El color blau rodola sobre mi, alguna cosa gira dins meu. Negre.
De nit, tot es mou lentament. Jo mateix ho faig, però no pas per elecció pròpia. El mar detura força el seu vaivé i la lluna és un focus de 50 wats, de baix consum i de llum freda, tintant de blanc la teva nuesa. La teva respiració, mentre dorms, es sincronitza amb el soroll lleu de les onades. Admiro la teva bellesa anònima, la de les teves cames esbeltes i la corba dels teus malucs. Reculls plàcidament les mans sota la teva galta fent-te un coixí improvisat, mentre el teu pit s’infla i desinfla despreocupadament, fent anar i venir els teus mugrons foscos. Diria que no pateixes; no com jo, segur. No hauria de destorbar-te, però no em puc resistir a passar una mà per la pell suau de les teves cames, lenta i pausadament, gaudint de la sensació agradable del teu tacte.
Sembla que he desfet el teu equilibri i deixes caure l’esquena sobre la fusta mullada, sense interrompre ni un bocí de la teva calma. Balbuceges… parles en somnis… tu també et deleixes per una mica d'aigua fresca i dolça? Les teves cames s’asseparen i veig el teu sexe amb detall, per primer cop. El desig i la supervivència es barrejen estranyament; es mesclen, ballen junts, s’asseparen i marxen per tornar al meu pensament com una fuetada. Acaricio l’interior de les teves cuixes. M’acosto al teu ventre i l’acaricio amb la meva galta. Beso el teu melic, rebo les carícies del teu vell i el meu alé es fon amb la calor del teu sexe. La meva llengua entreobre els llavis, delicadament, i ressegueixo el plec de dalt abaix, sense envair-te massa profundament. Em trobo amb la teva font del plaer i m’hi entretinc mirant de no despertar-te: no vull que fugis. Necessito fer-ho delicadament, sense trasbalsar-te.
Començo a rebre les primeres notes d’almívar, tan esperat, tan desitjat. T’entreobro i t’exploro, enfonsant-m’hi tant com puc, i els meus llavis es mullen, per fi. Bec de tu, ara a plaer, i m’aboco plenament a donar-te, interessadament, tot el gust que en sigui capaç.
La teva cintura es mou; bé… ara ja saps on sóc i què faig. Panteixes un “no”, sense força ni credibilitat. Aixeques el cul i hi enfonso la llengua de nou. M’hi aparto i hi enfonso els dits, alternativament, llepant la seva generosa brillantor en sortir. Em mires i em claves el teu odi i el teu desig. Saps que el cos et traïrà. Intentes esmunyir-te. Atrapo la teva cintura amb les poques forces que em queden i et retinc sense miraments. Brolles, literalment. La teva respiració es fa forta i jo recullo la teva mel a glopades. Em sento enmig d’una barreja de plaers i instints primaris fins ara insospitada. El teu cos tremola i es tensa, t’escorres fortament. Et xuclo com ho has fet tu, sense miraments, egoïstament. Després, sabent que la suor ens amara, segueixo llepant l’interior de les teves natges, esquena, pits, coll… allà on l’intuició em diu que puc seguir buscant. Ara no ets més que un objecte per a mi. Un objecte que, amb sort, em permetrà aferrar-me a aquesta bassa unes hores més.
Es fa de dia. El mar es torna pla i s’extén com una catifa infinita, reflectint delicadament els primers raigs de sol. Estem estirats l’un davant de l’altre, sabent que conciliar la son a hores d’ara pot significar no despertar-se. Ens mirem sense creuar paraula. El cor em batega, cansat. De tant en tant para, fa un bot i reprèn un ritme desesperadament lent i dolorós. T’acostes a mi i m’acaricies els cabells, signant una mena de treva que sembla cada cop més inevitable i definitiva. Tinc els teus pits al meu abast i, en un gest gairebé infantil, mel’s acosto a la boca cercant-hi consol. Te’ls xuclo i llepo delicadament, agraïnt-te tota la companyia que m’has donat. El meu cos reacciona tímidament i la teva mà acarona el meu sexe de nou, sense cap intenció. Llavors, ens mirem un instant.
Estirada damunt meu, comences a besar-me amb passió, sense enganys. Els nostres cossos s’acomiaden rebent ara les carícies més tendres. El plaer de l’un és el de l’altre, les nostres mans s’ajunten, les nostres llengües s’enjogassen i les nostres mirades es fonen. Desllisses una mà entre les nostres cames, m’atrapes la polla i l’acomodes dins teu. Poses les mans sobre el meu pit i comences a cavalcar-me, suament, aixecant i abaixant el cul, indicant al nostre plaer per on ha d'anar. Sento la teva figa suau, sucosa i estreta, transportant-me de nou al cel blau, a metres d'alçada. Els teus pits pendulen, els mugrons són erectes i amb els dits te’ls estiro barroerament cap a mi per tal de tenir-los a l’abast i poder-los mossegar dolçament. Entreobres els llavis mentre ho faig. Panteixes intensament i trec forces per donar-te alguna embestida mentre t’escorres.
Em sento completament xop de tu, i sento les teves últimes contraccions, lentes, apagant-se, abraçant-me dins teu. Llavors, mentre recuperes l’alè, mentre em mires atrapada dins el món de les sensacions, llavors, per primera vegada sé qué fer.
T’aparto, m’aixeco com puc i em poso dret davant teu. De genolls, m’observes i recolzes les mans sobre la fusta humida. T’acaricio i aixeco la barbeta i, delicadament, amb el dit polze, asseparo els teus llavis. Acluques els ulls i obres la boca, esperant allò que t’ha de salvar i que a mi m’esgotarà per sempre.
Llences al mar el meu cos sense vida. Plores.
I les llàgrimes rodolen galta avall, escolant-se entre la comissura dels teus llavis, humitejant-los, sense ja ni voler-ho.
↧
El català acomplexat i les tetes grosses
Fins fa una estona, en aquesta entrada hi havia un conte. L'he esborrat perquè ja no m'agrada. Però si alguna cosa ha tingut de bo el fet d'escriure'l ha estat acabar de constatar, tristament, que escriure en català —bé o malament, des d'una gran tribuna o des de Twitter— aixeca encara molts odis i molts complexos.
Quan vaig enllestir el conte —un conte marrà—, vaig enviar l'enllaç privadament a alguns amics. Entre ells hi havia una noia de les Illes Canàries, a qui també considerava amiga, a més de molt lliberal sexual i políticament; oberta de mires, desperta i intel·ligent. Vem tenir un parell de converses per MD —jo faig contes eròtics i ella té un blog amb imatges d'ella mateixa, força explícit, on un parell de melons ben exhuberants en són protagonistes estel·lars— i ens vem caure bé.
Fa uns dies, vaig pensar que potser li agradaria llegir el meu darrer conte —el que acabo d'esborrar— i li vaig enviar el link, avisant-la de que el text és en català, com gairebé tot el que jo escric, i que esperava que no tingués massa dificultats en poder-lo traduïr amb Google Translator.
La seva resposta, tal i com es veu en la imatge adjunta, i en el comentari que hi ha al peu d'aquesta entrada —que no he volgut esborrar—, va ser força bel·ligerant, sorprenentment insultant cap a mi, i cap al fet de ser, escriure i viure en català.
Més enllà de ser culpa meva, per no identificar els imbècils a primera vista —em passa força, darrerament— em va donar que pensar. ¿Per què qualsevol mitja cerilla es creu amb el dret de menysprear la nostra cultura, impunement, sense el més mínim sentit del ridícul d'un mateix? No parlo ja dels espanyolistes pol·ligoners de xandall, tatoo i ray-ban, abanderats de l'insult anti-català, no; em refereixo a gent que podriem titllar de normal, gent que es mostra sensible a uns temes avui, però t'insulta demà per escriure en la teva llengua. O millor dit, per no escriure en la seva.
La doble cara de la moneda la trobem a casa nostra, en la figura del català dissimulat. El català avergonyit que relaxa el seu gran conflicte interior amb el dissimul i la negació del seu origen. El català molest amb si mateix, inconfessablement acomplexat, que s'ubica desesperadament en un abstracte territori mental on només hi ha la paraula Espanya, sense indicacions territorials específiques. El català desubicat que compensa la vergonya de ser català insuflant-se d'un fals cosmopolitisme.
El català que desitja ser un espanyol normal, un més; el que malda per sentir-se dir allò tan estrambòtic de: —"...pues no pareces catalán". El que íntimament desitjaria poder-se extirpar qualsevol símptoma regional, de pronúncia al parlar, de comportament particular. El que públicament es ruboritza de plaer, com Juan Carlos Girauta, quan li diuen —"Ojalá hubiera más catalanes como vosotros". O el que deixa ben clar que blocarà i censurarà al seu Timeline de Twitter qualsevol qui se li adreci en l'idioma de la terra que el va parir: "Cuestión de números."
Quan vaig enllestir el conte —un conte marrà—, vaig enviar l'enllaç privadament a alguns amics. Entre ells hi havia una noia de les Illes Canàries, a qui també considerava amiga, a més de molt lliberal sexual i políticament; oberta de mires, desperta i intel·ligent. Vem tenir un parell de converses per MD —jo faig contes eròtics i ella té un blog amb imatges d'ella mateixa, força explícit, on un parell de melons ben exhuberants en són protagonistes estel·lars— i ens vem caure bé.
Fa uns dies, vaig pensar que potser li agradaria llegir el meu darrer conte —el que acabo d'esborrar— i li vaig enviar el link, avisant-la de que el text és en català, com gairebé tot el que jo escric, i que esperava que no tingués massa dificultats en poder-lo traduïr amb Google Translator.
La seva resposta, tal i com es veu en la imatge adjunta, i en el comentari que hi ha al peu d'aquesta entrada —que no he volgut esborrar—, va ser força bel·ligerant, sorprenentment insultant cap a mi, i cap al fet de ser, escriure i viure en català.
Més enllà de ser culpa meva, per no identificar els imbècils a primera vista —em passa força, darrerament— em va donar que pensar. ¿Per què qualsevol mitja cerilla es creu amb el dret de menysprear la nostra cultura, impunement, sense el més mínim sentit del ridícul d'un mateix? No parlo ja dels espanyolistes pol·ligoners de xandall, tatoo i ray-ban, abanderats de l'insult anti-català, no; em refereixo a gent que podriem titllar de normal, gent que es mostra sensible a uns temes avui, però t'insulta demà per escriure en la teva llengua. O millor dit, per no escriure en la seva.
La doble cara de la moneda la trobem a casa nostra, en la figura del català dissimulat. El català avergonyit que relaxa el seu gran conflicte interior amb el dissimul i la negació del seu origen. El català molest amb si mateix, inconfessablement acomplexat, que s'ubica desesperadament en un abstracte territori mental on només hi ha la paraula Espanya, sense indicacions territorials específiques. El català desubicat que compensa la vergonya de ser català insuflant-se d'un fals cosmopolitisme.
El català que desitja ser un espanyol normal, un més; el que malda per sentir-se dir allò tan estrambòtic de: —"...pues no pareces catalán". El que íntimament desitjaria poder-se extirpar qualsevol símptoma regional, de pronúncia al parlar, de comportament particular. El que públicament es ruboritza de plaer, com Juan Carlos Girauta, quan li diuen —"Ojalá hubiera más catalanes como vosotros". O el que deixa ben clar que blocarà i censurarà al seu Timeline de Twitter qualsevol qui se li adreci en l'idioma de la terra que el va parir: "Cuestión de números."
↧
Desmuntant Intereconomía
L’altre dia vaig estar intercanviant tuits amb @pakez (Paco Segarra), el Director General de Marketing d’Intereconomía. Malgrat la nostra ideologia contraposada, la conversa va discórrer en un to amable i agradable; vam deixar de banda idees polítiques i ens vam limitar a parlar de marketing —estrictament— i del boicot comercial que el mateix Paco engegava contra Nestlé des de les xarxes socials, com a resposta a la negativa d’aquesta multinacional a anunciar-se a Intereconomía.
Per boicotejar Nestlé hi ha motius de sobra: explotació infantil, ús d’oli de palma cancerigen i de cultiu insostenible, atemptats contra la salut pública i lindeses similars. Però Intereconomía no s’embarca en una creuada altruista, el boicot és essencialment pragmàtic: reclama uns diners que considera seus.
Paco és un home d’empresa. Ens coneixem —fins i tot personalment— de l’època en que els dos treballàvem fent anuncis. Ell ha engegat agències de publicitat exitoses i s’ha sabut rodejar de gent molt bona. Ha treballat per marques ben catalanes, Danone entre elles, i n’ha tret uns beneficis extraordinaris. Per aquest motiu m’estranyava que algú així, pragmàtic, cometés amb aquest boicot el que semblava un impuls poc meditat i un error de novell.
En una revelació que jo considero impagable, Paco afirma obertament que, lluny d’un rampell, el boicot es tracta d’una estratègia destinada a guanyar terreny a les cadenes competidores i a apujar l’audiència. I això, considero, ens hauria de fer pensar una mica a tots.
No ens ha d’estranyar que una emissora que es presenta tan visceral i amb un lligam tan emotiu per als seus acòlits com Intereconomía —només cal veure les seves promos “Orgullosos de ser de derechas”—avantposi l’audiència per davant de tot. Els negocis es fan per guanyar diners, i aquesta emissora de TV no n’és l’excepció.
Ja ho saben prou bé que a Catalunya l’audiència majoritàriament no és gaire afecte als postulats d’ultradreta que plantegen, com també saben que no ho és el Barcelonista a les arengues de Roncero, mentre se l'escolta seguint el postmatx amb secreta satisfacció. Però tant hi fa a l'hora de mostrar les audiències als futurs anunciants; el que compta és aquest 1’5%, la xifra que Paco necessita augmentar. I ben fet que fa.—“No volem adhesions polítiques, faltaria més” exclamava, reveladorament. En un negoci, això és secundari, afegeixo jo.
Ja ho saben prou bé que a Catalunya l’audiència majoritàriament no és gaire afecte als postulats d’ultradreta que plantegen, com també saben que no ho és el Barcelonista a les arengues de Roncero, mentre se l'escolta seguint el postmatx amb secreta satisfacció. Però tant hi fa a l'hora de mostrar les audiències als futurs anunciants; el que compta és aquest 1’5%, la xifra que Paco necessita augmentar. I ben fet que fa.—“No volem adhesions polítiques, faltaria més” exclamava, reveladorament. En un negoci, això és secundari, afegeixo jo.
És la teoria dels vasos comunicants, de nou. Com més atien el foc nacionalista espanyol, més atiarem el foc nacionalista català. Al capdevall, tindrem els dos focus pendents d’Intereconomía, que és del que es tracta a l’hora de vendre espais publicitaris: poder-los sumar. En aquest sentit, Paco i la seva empresa neden còmodament en l’estratègia del Troll, la de fer soroll i exhaltar ambdòs extrems: Embranquem-nos en la tasca d’encendre la metxa, que ja s’encarregaran ells, el nostre extrem i el seu, de realimentar-se convenientment.
Enmig d’aquesta mediàtica guerra de guerrilles i d’interessos comercials, les ideologies són certament secundàries. Aquesta tesi, però, ells mai no l’acceptarien, perquè toca massa endins el cor del seu negoci i públic, però l’estil populista d’Intereconomía no és casual, si ens aturem a veure com es conforma l’electorat espanyol:
A cada convocatòria d’eleccions generals —espanyoles— l’electorat de dretes es mobilitza tot ell. Van a una, i van tots a votar. Això sí que ho tenen, s’organitzen prou bé, sobretot si ho comparem amb un electorat d’esquerres de resposta mandrosa, que mai no concorre a unes eleccions amb un percentatge tant rotund. Per dir-ho d’alguna manera, la xifra de votants de dretes toca sempre el seu sostre, però tot i així supera la d’esquerres en condicions normals, excepte en moments puntuals, com a l’11-M, quan la mobilització total de l'esquerra va tombar el sentit d’unes eleccions que ja tenien un guanyador clar.
Així doncs, Intereconomía és una resposta estratègica (i patrocinada per un lobby molt interessat) a les preguntes: “D’on treure electorat?”, “com fer més votants, si ja votem tots?”, i de com fer-ne audiència de tot això.
Doncs ho treuen de les classes populars. Fent populisme per a elles, ras i curt. I el quid de la qüestió és saber traslladar a la guerra de les audiències el que succeeix en la guerra pel vot, on la dreta s'esforça per captar antics vots de tradicionals votants de l’esquerra espanyola sense una implicació política massa gran, vots d’indecisos, suport de joves futurs nous votants... Intereconomía també ho fa, i els aglutina seduïnt-los —cabrejant-los morbosament, n'hauriem de dir, més aviat— davant una España que se hunde en directe a la TV mentre sonen els coneguts discursos elementalíssims de patriotisme espanyol, crisi econòmica, immigració i antinacionalisme català i basc, trompetes de l'Apocalipsi que cada cop són més transversals a Espanya —UPyD i PP poden coincidir en la majoria de postulats no socials— i funcionen la mar de bé per generar soroll, provocació i crits d'auxili a favor i en contra.
Per això aquesta simplesa volguda en el missatge d’Intereconomía. D’aquí vé aquesta fàcil digestió —o indigestió, segons el cantó de la taula— de les seves píndoles incendiàries. És una televisió calculada per sortir a l’APM, no per transmetre els postulats d’una dreta espanyola preparada, intel·lectual o instruïda; una tele concebuda per revoltar les barriades i extraradis de la insatisfacció, gairebé apolítiques fins ara, on es busca una adhesió no pas política, que això és secundari, sinó una suma total que es pugui reflectir a l’Estudi General de Medios i treure’n un profit econòmic.
Així doncs, la propera vegada que us sulfureu amb Intereconomía, potser ho podeu fer d’una altra manera. Espero que com jo, amb un somriure ben gros sota el nas :)
↧
↧
La pizza provinciana.
Suposo que haureu tastat l’arxiconegut sandvitx calent de pernil i formatge, fet amb pa de motlle de tipus anglès, que hom acostuma a prendre per esmorzar acompanyat, generalment, d’un cafè amb llet.
Aquest entrepà, que aquí coneixem com a biquini i a Madrid anomenen mixto, es va popularitzar els anys 50 a la coneguda Sala Bikini de Barcelona —d’on rep el nom—. Allí el servien com a mos furtiu adaptant el conegut croque-monsieur francès, però sense xopar el pa amb ou batut, ni posar-li un barret de beixamel o formatge pel damunt, ni gratinar-lo.
El biquini o mixto descendeix dels novaiorquesos ham and cheese, i era l'únic àpat que hi havia disponible als bars dels estadis de beisbol a finals del segle XIX. Només quinze anys després, l'omnipresent hot-dog ja li havia pres tot el protagonisme, però l’entrepà bicolor ja havia tingut temps de saltar la bassa i popularitzar-se increïblement a Cuba —sándwich cubano, en deien, als anys trenta—.
Després, de Cuba va fer el salt a Europa de la mà de Chamberlin i Levine, els aguerrits pilots dels primers vols transatlàntics, que mataven el cuquet en ple vol amb aquest cèlebre mos. Val a dir, però, que malgrat tenir aquest recorregut llatí, no hi ha cap evidència que la introducció del sandvitx mixto a Espanya fos mèrit dels espanyols-cubans, i els entesos aposten directament per la via francesa 1 . Així doncs, el primer bateig peninsular d'aquest famós entrepà, va ser el català.
El biquini o mixto descendeix dels novaiorquesos ham and cheese, i era l'únic àpat que hi havia disponible als bars dels estadis de beisbol a finals del segle XIX. Només quinze anys després, l'omnipresent hot-dog ja li havia pres tot el protagonisme, però l’entrepà bicolor ja havia tingut temps de saltar la bassa i popularitzar-se increïblement a Cuba —sándwich cubano, en deien, als anys trenta—.
Després, de Cuba va fer el salt a Europa de la mà de Chamberlin i Levine, els aguerrits pilots dels primers vols transatlàntics, que mataven el cuquet en ple vol amb aquest cèlebre mos. Val a dir, però, que malgrat tenir aquest recorregut llatí, no hi ha cap evidència que la introducció del sandvitx mixto a Espanya fos mèrit dels espanyols-cubans, i els entesos aposten directament per la via francesa 1 . Així doncs, el primer bateig peninsular d'aquest famós entrepà, va ser el català.
A principis de 2005, Casa Tarradellas, S.A., l’empresa de la Plana de Vic (Gurb, Osona) que fabrica productes càrnics i plats preparats, anunciava el llançament del seu primer sandvitx refrigerat de pernil i formatge, preparat per fer-se en una planxa, torradora o sandvitxera elèctrica o tradicional. Tècnicament, es tractava del que anomenaríem un biquini precuinat.
Les raons de la decisió que empel·lí la direcció de Casa Tarradelles a batejar el seu biquini com a Mixto Plancha, i no com a Biquini Plancha, no les puc saber, només intuïr. Però, fet i fet, és tota una declaració d’intencions i un clar posicionament públic de la marca, qui fa una elecció aclaridora enfront quines susceptibilitats prefereix ferir, les castisses o, com resa el seu slogan, les de casa.
De nou, Casa Tarradellas ens ofereix un nou toc d'atenció, ara amb les seves pizzes. Un anunci espectacular de tres minuts de durada, signat per la destacadíssima agència barcelonina Villarrossàs, vestit amb una música excel·lent —“Share love”— feta a mida per la peça. El spot, veritablement té una execució molt bona.
L'argument, però, ja és una altra cosa. La pel·lícula és un seguit de tòpics rurals, d’aquells que ens fan tanta gràcia als urbanites que mengem —segons els test— pizza precuinada amb certa assiduïtat. També ens proposa un interessant exercici imaginatiu, on la Plana de Vic esdevé miraculosament un annexe de la Toscana, i les pizzes, sorpressivament, s'erigeixen en un menjar tan nostrat com els canalons de Sant Esteve; d'acord, juguem-hi tots, no ens tanquem pas en banda. Fins aquí tot correcte. Però hi ha un detall que em crida l'atenció del protagonista de l'anunci.
Per què es diu Pepe, el nano? Bé, Pepe és un diminutiu d’un nom castellà ben corrent. Podriem intuïr —de nou— que els responsables de la campanya, amb un gest de normalitat que els honora, han optat per posar un nom castellà a un nen català i catalanoparlant. Així ho fan, amb tota naturalitat, tant en la versió castellana com en la catalana. Pepe; aquí, i a la Xina Popular.
Però posats a fer gestos normalitzadors, hagués estat una decisió molt més interessant i lloable per una empresa de Gurb —amb un nom tan inequívocament català, compartit fins i tot amb el d'un honorable president— que el nen s’hagués dit Pep. Pep, tant en la versió catalana com en la castellana. Pep, a Espanya i aquí. Potser no estem preparats per aquesta mena de desafiaments, insòlits en el món empresarial català.
Tarradellas ens segueix fent veure que, de la llista d'aromes alimentaris que normalment s'inclouen en tot tipus de productes precuinats —essències d'herbes, de pa, de fum, d'all...— més li val, ara per ara, obviar qualsevol aroma preeminent de catalanitat. No fos cas que se li indigestés a algú que no fos de casa.
1. Ignasi Doménech i Puigcercós (1940). «"Emparedados"» (castellà). Los Entremeses y la Hora del Té (Las meriendas) (2a. edició). Inc Icon Group International. pp. 84-96.
↧
Catalonia, go forth!
Un amic que treballa a Wieden+Kennedy, possiblement la millor agència de publicitat del món, m'ha enviat un detall molt inspirador.
Es tracta d'un fake del que ben bé podria ser l'anunci de Levi's per celebrar la independència de Catalunya, dia que molts amics meus d’arreu del món, ja consideren imminent. No sabeu la de simpaties que aixequem arreu, sobretot després de la prohibició de les curses de braus.
L’anunci gràfic està basat en una peça de la campanya "Go Forth" de la que us en deixo el link, per si la voleu conèixer. I el text, on originalment parla d’Amèrica, ara, en parlar de Catalunya adquireix un significat força motivador, no creieu?
↧
"Kuzushi" a la indignació.
Degut als disturbis d’agost als barris de Tottenham, Wood Green, Enfield Town i Ponders End, la marca de pantalons texans Levi’s ha hagut de retirar del Regne Unit un dels dos spots insignia de la seva campanya publicitària “Go Forth”.
El spot és un seguit d’imatges preciosistes on s’incita al canvi, a mirar endavant i a ser pioners en aquests temps convulsos. En un dels plans, al segon 48, apareix un jove desafiant uns anti-avalots.
Qui pensi que la retirada de l’anunci va contra els interessos de Levi’s, va amb el ciri a la mà. L’aparició de nous disturbis era previsible —com ho és ara— i la censura, encara que sigui imposada per un mateix, sempre és una publicitat extra esplèndida.
Tal i com van fer els partits polítics a casa nostra —tard i maldestrament— les grans marques, ara, també volen apropiar-se del moviment. Picar l’ullet als indignats comença a generar dividends i Levi’s detecta oportunistament un nou mercat, incipient, jove i fàcilment manipulable, qui prega per ser influenciat de nou per una publicitat que no ho sembli. Per fer-ho, i degut a la mateixa naturalesa del moviment, no calen conceptes polítics ben delimitats. Com es veu en el spot, n’hi ha prou amb desenvolupar un missatge genèric, poètic i anodí que pugui subscriure tothom.
El Jiu-jitsu és un art marcial japonès. No m’estendré en descriure massa cosa, quedeu-vos amb la idea de que, com el Judo, és apassionant per un motiu: aprofita la força de l’oponent; es val de la seva ira desorganitzada i la fa seva en benefici propi per tombar l’enemic amb la inèrcia generada. És a dir, en fa una reconversió intel·ligent de l’energia de l’agressor per, sense esmerçar-hi gaire força pròpia, fer-lo caure elegantment.
Doncs, bé. Mentre la indignació de Stéphane Hessel malda per articular-se com a programari polític viable, buscant encara una posició creïble més enllà de la pulsió i la ràbia que podem sentir tots; el sistema capitalista, més murri que ningú, acaba de fer-nos un kuzushi, en tota regla. Prenem-ne nota.
↧
"Yerar" Quintana i el pacte independentista
El programa d’ahir de “El Convidat” va sublevar molta gent. Gerard Quintana, icona del rock català i independentista confés, parla castellà amb la seva dona i els seus fills. Alguns, en això, hi han vist falta de coherència, i d’altres —els més viscerals— alguna mena de traïció gravíssima.
D'independentistes en som molts i molt variats. N’hi ha de lliberals i de marxistes; de catòlics, budistes, satànics o ateus; d’indignats, de panxacontentes, explotadors i desnonats. En trobarem entre monolingües castellanoparlants i també entre heroics abanderats del bilingüisme passiu. N’hi ha qui s’amagaran a l’ombra fins a darrera hora, i d’altres que ja s’exhibeixen semanalment des d’una columna de El Punt o des d’un blog de El Mundo.
D’independentistes en podem trobar d’embolicats amb una capa ecologista, o sabotejant, convençuts, la pintoresca moda de classificar la deixalla des de casa. N’hi haurà de devots de les festes majors, i també d’associals incorregibles; dels qui ploren amb la sardana i dels qui somiquegen amb Van Morrison; de republicans i de partidaris d’entronitzar els Windsor, enemics acérrims dels Borbons.
N’hi ha de temporalment syracussins o permanentment vigatans, reusencs, berlinesos o rossellonencs. N’hi ha de motivats pels sentiments, i d’atiats per la pela i putejats per la contribució; de puristes amb la llengua i dels que foten unes faltes que fan fredat; de xiruca i de corbata; de guitarra i de Pioneer DJM2000.
Doncs, bé. La polèmica de’n Gerard —i la de la llengua vehicular que fa servir en la seva intimitat— em fa pensar que no estan els temps per excloure ningú convencut de que a Catalunya li cal volar sense llasts. I aplicant-ho a una escala política catalana, els responsables del fallit front comú independentista per al 20N sembla que tampoc no ho han entés gaire, això; tot un luxe, vist el panorama polític que ens espera.
Ens trobem que, 71 anys després de que Companys renunciés a la vida per defensar la llibertat de Catalunya, els principals partits independentistes no han estat capaços de renunciar a cap protagonisme ni a cap privilegi per defensar la mateixa causa. No han estat hàbils —tant hi fa, el culpable— per fer un front comú en un moment dolç en el que fins i tot un 4,8% dels simpatitzants del PP també votarien “Sí” en un referèndum d’autodeterminació, segons l’enquesta del CEO de juny de 2011.
Com sempre, la societat demostra anar un pas per endavant de la política; els independentistes es multipliquen a esquenes dels partits independentistes, i tot apunta que no hi ha cap lliçó més bona del que pot ser un país integrador que sumar els variats estímuls secessionistes de tothom, i acabar fent-ne, de tots ells, els estímuls de l'anhel d'un país plural.
Es tracta de sumar. Sumar sense haver de radiografiar-nos abans per mirar quins carnets polítics tenim i de quin color. No ens calen pas porters de discoteca que ens deixin accedir o no a l’ideari independentista depenent de si preferim —escull-ne una— plantar una alzina a Collserola, decantar-nos pel Marxisme o anar a favor o en contra de l'impost de successions. Hem d’integrar tothom, tothom qui ho vulgui. El país és variat, les motivacions per votar independència també. I cap partit actual hauria de pretendre el protagonisme d’agafar tot el pastís idependentista i fer-se’l seu, ja sigui des de l’esquerra, la dreta, el republicanisme, el socialisme o l’humanisme; perquè és impossible i irreal.
No m'imagino una ridícula atomització de partits anti-apartheid —un de conservador, un d'esquerres, un de marxista-leninista, un d'ecologista— incapaços de treure una representació electoral digna perquè són incapaços d'unir-se per fer front al racisme. Fa riure, oi?
La situació és urgent, i no és el millor dels panorames, però encara hi ha una bona oportunitat per fer coses interessants. Sembla que el poder polític, de nou, ens cedeix el protagonisme, incapaç d'engrescar la societat. Cal doncs, començar a decidir el nostre futur des d'un moviment social, apartidista i amb totes les polítiques possibles, alliçonant aquesta colla de polítics maldestres i marcar-los la ruta a seguir desde la suma de tothom per un objectiu comú.
Penso que el veritable independentisme integrador, intel·ligent, modern, sentimental —però no sentimentalista ni victimista—, conscient, decidit i disposat a pencar, ha de sortir encara. I ho ha de fer des de la societat civil, dels intelectuals de primer ordre, dels escriptors, empresaris, productors de TV, periodistes, estrelles de l'esport. De tota la gent amb geni i creativitat, amb aptituds decisives per arrossegar tothom cap a un país propi. Sumant pensaments polítics per una fita comuna, no disgregant-nos en detalls que ens asseparen.
Entre aquesta gent decisiva hi ha Gerard Quintana. I si algú mostra públicament que parla castellà, àrab o el poètic llenguatge dels ventalls a casa seva, amb la seva família, no fa pas mal a la imatge de l’independentisme. Al contrari, el fa transversal. L’allunya del ghetto, l’universalitza i el dota d’una salut i una pluralitat fantàstiques. El català independentista que dina carn d’olla després d’una audició de sardanes existeix, però no és l’únic, afortunadament. Deixem que “Yerar” —com l’anomenaven despectivament molts ahir— parli als seus fills com li surti de la fava; no oblidem tot el que ha fet per normalitzar el català des de la música, i centrem la nostra visceralitat en atacar els qui realment s’estan passant l’independentisme per l’arc del triomf.
↧
↧
♪ ♫ SÓC EL GRASSONET ♪ ♫
Aquesta és la portada de la ( ( ( cançoneta ) ) ) que he cantat per taladrar-vos l'orella. El motiu? que gairebé fa un any que piulu a Twitter. Els meus advocats ja han demandat aquest tio jeta, Fatboy Slim, per plagi gràfic.
↧
PRIMER MÀSTER PER RESPONDRE NÚMEROS OCULTS
Per fi arribes a casa. Per fi, el sopar. Per fi t’enfundes en un pijama estampat amb motius geomètrics idiotes, antítesi de la libido. Per fi, el sofà, tan vell que ja s’ha amotllat a la teva gepa. Per fi tens el mòbil a la mà i, a l’orella, les idioteses de la tele fent de banda sonora d'una agradabilíssima sessió a Twitter. Per fi notem com el stress s’aigualeix, amb ajut o sense, tant hi fa. De sobte, una empresa sense gaire disposició ètica decideix extirpar-te del paradís i fer-te una oferta comercial per telèfon, covardament, des d’un número ocult.
El català, d’educació exquisida per naturalesa i per caràcter, no engega el teleoperador panxito a cagar a la via. Tampoc no es defeca en els seus difunts. Tampoc no vincula la mare de l’interlocutor amb l’ofici més antic del món. No. Ans el contrari, el català l’acull en la seva intimitat, l’escolta respectuós, fins i tot amb carinyo —com es fa amb un tertulià professional amb dèficit d’atenció— i quan troba un espai on intervenir en el monòleg comercial, mormola dolçament un correctíssim: “Gràcies, no m’interessa”.
Malament, senyors. El català capullu torna, com una moda indeturable. No donem l’esquena a les noves tendències, abandonem el gest capcotat. Siguem capullus però sense ser maleducats; siguem filldeputes amb estil. Anem, doncs, a donar algunes eines per fer-ho. Aquí exposo dos exemples pràctics de com respondre aquests atacs a la nostra intimitat.
LLICÓ 1
LLICÓ 2
↧
NECESSITEM UNES VACANCES LLUNY DE VOSALTRES
Aquesta ( ( ( cançó ) ) ) —que he cantat jo mateix amb la meva melodiosa veu post-coital— la dedico als Gabys, Fofos, Milikis i Fofitos que munten un festival musical i s'omplen la boca de multiculturalitat de pa sucat amb oli. Mentre van cobrant la subvenció pública de la gent que detesten, callats com un puta, van exemplificant el cosmopolitisme i la tolerància més pures en retirar les acreditacions dels periodistes que no li xuclen el cigronet al seu festival gafapasta perquè gosen criticar la manca de grups que canten en català en escena.
La cançó és un crit per a tots els que necessitem urgentment unes vacances de tota aquesta fauna de panolis que es vesteixen amb la robeta de quan l'avi era un Casanova, que s'entesten en fer-nos creure que la modernitat més chic és la multiculturalitat de les corrides de toros, souvenirs de flamenques, Estopes, Torrentes, Moratinos, Ana Rosas, Pecesbarbes i Vargasllosas, i amaguen amb vergonya la catalanitat del seu origen. Així doncs, xatos meus, aquí teniu la lletra, en anglès, perquè l'entenguin tots els ciudadanos d'aquest lugar llamado mundo, que xalen en els festivals trendys sense entendre ni un sol mot en anglès ebri. Per a tots els cosmopolites no geolocalitzats que heu esborrat Catalunya dels vostres GPS, perquè queda molt modernu, foteu-vos això per l'ullera.
↧
# la ROJA em fa RUJAR
(Veieu el vídeo, que riureu)
Roncero somiqueja, gardenya, sanglota, i amb ell ploren la dona i el fill. Possiblement s’abracen, tacant-se respectivament les samarretes de pols taronja de ganxitos. Francament, mai sabrem si la dona i el fill ploren pel mateix que ell, o per causa de tenir un pare o un marit com ell, tant hi fa. España fa un gol i Roncero ho celebra; cau a terra, a plom, fent-se un bollo al genoll, el símbol d’espanyolitat més autèntic que hom pot exhibir.
Roncero somiqueja, gardenya, sanglota, i amb ell ploren la dona i el fill. Possiblement s’abracen, tacant-se respectivament les samarretes de pols taronja de ganxitos. Francament, mai sabrem si la dona i el fill ploren pel mateix que ell, o per causa de tenir un pare o un marit com ell, tant hi fa. España fa un gol i Roncero ho celebra; cau a terra, a plom, fent-se un bollo al genoll, el símbol d’espanyolitat més autèntic que hom pot exhibir.
España —la marca blanca del Barça— es juga a penaltis molt més que el passi a la final: es juga l’eficàcia de la dosi mediàtica que el nacionalisme espanyol ens ha preparat per l’Eurocopa.
Roncero en aquest vídeo diu que plora perquè a Twitter l’han dit “portuguès”, però és mentida. Plora perquè veu ressorgir Espanya —no l’equip, la nació— i això l’emociona, l’excita. Sap que la mediocritat envolta avui la seva Espanya. Sap que ell ho és, de mediocre. Sap que ell no és un futur premi Nobel, ho reconeix públicament, sorprenent l’audiència. Exposa la idea, potser encertada, que un premi Nobel és un ésser fred, incapaç de sentir, incapaç de fer-se bollos per la seva selecció. Efectivament, sí: s’hi veu diferent a un premi Nobel, i dins del seu raonament improvisat hi troba un subterfugi agradable per justificar la seva intel.ligència límit. Ràpidament, les llàgrimes deixen de brollar. Ha trobat una explicació plausible al seu tarannà.
El personatge sap que que la seva celebritat es perpetua no a base de talent, sinó a base de crits, plors i desafiaments; a base d’aglutinar i fer-ne catarsi de la superficialitat futbolera untada d’odi a la diferència. Sap que la seva nació ha estat intervinguda i que és la riota d’Europa, i sap que revoltar l’orgull patri com a resposta al ridícul, avui, és ben fàcil. Sap prou bé què s’espera d’ell i quin tipus de discurs li seguirà donant de menjar tots els carbohidrats i greixos que necessita.
![]()
Banyat en la seva pròpia suor agre, la idea d’una Espanya unida el refresca. Un país que, per uns dies, atura el seu desmembrament nacional; on els traidores catalanes—simbolitzats magistralment i paradoxal en els mercenaris del Barça— acoten el cap per sumar-se al bé comú. Aquest és el sentiment, amics, que el fa plorar. Sap que La Roja, a Catalunya, és un símbol de resistència, una heroïcitat. Ho fa també per ells, pels colons del polo blau-cel tirat a l’espatlla.
Traslladant Roncero al terreny publicitari, les marques tanquen files entorn la idea que España, la Roja, la selecció de tothom, simbolitza la fugida de la bassa, el bàlsam contra la crisi, la pastilleta contra el ridícul d’un estat tocat i moralment afligit.
Va, vinga, Cruzcampo, Nike, Cepsa, Lidl… fabriquem l’orgull de ser espanyol, qui s’hi vol sumar? Algú s’hi pot negar? Música èpica, simbolisme de batalles medievals, banderes onejant, xocs entre regnes on els secessionistes —catalans i bascos— són els desertors. Apostem-hi fort. Espanya és mediocre; sí, i què? però què carai, tiene cojones.
Soy español: ¿a qué quieres que te gane?
Ser español ya no es una excusa, es una responsabilidad.
Sí senyor. Sóc el xulo d’Europa. Sóc ineficient gestionant els recursos públics, la banca, l’economia. Però tinc un Gasol que es deixa comprar, un Alonso —a qui TV3 fa unes fel.lacions estupendes— o un Rafa Nadal, estrelles que ens faran la feina bruta d’intentar aglutinar tímidament i per una estoneta un estat de nacions que els polítics, incapaços de despertar emocions, ja no tenen ni la més remota idea de com cohesionar. ◙
![]()
↧
↧
Intelectuales sin excusas
En respuesta a estos artículos
de Elvira Lindo y Antonio Muñoz Molina
publicados en "El País".
Antonio y Elvira recogen el encargo. El reto es mayúsculo, estratégico; insólito a día de hoy. El reto de proporcionar, desde posiciones progresistas, una respuesta ni sonrojante ni energúmena al sentimiento catalán.
Unidos por el matrimonio y por una pulsión por levantar acta ante las realidades sociales más trascendentales, la feliz pareja de escritores —narrador comprometido, él; Manolito Gafotas, ella— abre ese botecito de barniz que sólo poseen los elegidos y resuelve dar una fina pátina sobre la madera descascarillada —y poco progresista, para qué engañarnos— de la unidad territorial indisoluble.
Y es que las élites intelectuales de la izquierda observan paralizadas como el perro hambriento de la derecha se ha hecho ya con el filete. A día de hoy, todo el protagonismo recae sobre el exabrupto político engominado; sobre el improperio primario e hiriente; sobre el gesto atemorizante sin veneno ni sustancia. Ante este estilo tan ridículo como descorazonador, erigido ya en monopolio portavoz, Cataluña dice adiós reconfortada en su fortaleza gracias al pobre talante de su interlocutor.
La derecha, impúdica en sus formas, encuentra en éstas un catalizador para ahondar en su gestualidad marcial —qué profundo sigue calando en su parroquia el ademán autoritarísimo— y actúa más bien para el aplauso de propios que para el convencimiento de ajenos, erizando vellos democráticos más allá de nuestras fronteras, aireando la sábana raída del imperialismo para acabar entregando en brazos del independentismo un número nada despreciable de catalanes indecisos.
Pero volvamos a nuestra pareja que nos otea críticamente desde su residencia en Nueva York. ¿Qué papel juega entonces la izquierda intelectual? ¿Qué oportunidad se presenta?¿Puede articularse un no progresista y medianamente inteligente a la independencia?
El examen es, pues, para nota. Y "El País" juega sus cartas reclutando intelectuales que quieran prestarse a la tarea de diferenciarse estilísticamente de la derecha —sí, estilísticamente, no hay más que matices en esta suerte de menesteres territoriales— dándose un bañito de innegable encanto bohemio, rentando una columna al bufoneo, al pavoneo barroco, a las posaderas privilegiadas y felizmente acomodadas en uno de los sillones numerarios de la Real Academia de la Lengua Española.
Turbio cometido el de arrimar el hombro con la derecha, eso sí, sin tocarse y con todo el pudor político que merece la ocasión. Turbio trasfondo el de reaccionar tarde para desacoplar la unidad de España del imán de la derecha. Turbia la pausada moderación progresista, profiriendo poesía sobre el “mejor unidos” con un guiño y una sonrisa elitista en la boca, invitando a degustar imposturas cosmopolitas de vuelo gallináceo y tinte moderno.
Insuficiente, ese toque humorístico —la derecha sigue afortunadamente desprovisto de él— con el que Antonio se despacha con efectista displicencia y ánimo pedagógico. Y enternecedor el súbito filantropismo por unas mayorías silenciosas que Elvira percibe desconsolada en la intimidad de su correo privado.
Aguar el sentimiento de un pueblo y relegarlo a mera caricatura es un ejercicio estilístico hilarante y efectista, no vayamos a negarle mérito; y sí, también una acrobacia ciertamente profiláctica cuando se cuenta con la red de la complacencia del poder —algo poco consecuente con la trayectoria reivindicativa del académico en favor de losderrotados—. Bastaría, por ejemplo, con cambiar la foto que encabeza el artículo por el de una multitud enarbolando banderas rojigualdas: el texto no perdería ni un ápice de coherencia, lo que nos proporciona una idea exacta de la profundidad de ciertos argumentos.
Pero ya nos han presentado disfraces progresistas como el que nos ofreces, Antonio, y las deshiladuras están bien visibles: una lectura medianamente crítica te despoja enseguida de guindas barrocas y destellos estilísticos. Una vez desnuda, tu exhibición queda irremediablemente postrada a la altura de una burda burla de bar, cuyo máximo requerimiento intelectual demanda escupir con urgencia el mondadientes de los labios, darte una palmadita en la espalda y soltar una sonora carcajada. Una muestra de afecto que bien podría darte mañana alguno de tus nuevos lectores de extrema derecha.
El bote de barniz del que hablaba antes se reseca con los años, de tanto abrirlo. Y es una pena contabilizar, entre las aperturas alicortas de escritores como vosotros, divertimentos estilísticos y fantasías filantrópicas con más autocomplacencia que sustancia.
La izquierda intelectual española —la de verdad, atenta a las causas nobles, la que jamás pondría excusas a la voluntad democrática de millones de personas— no debería dejar pasar esta oportunidad de dejaros en evidencia.
↧
"É G O L E "
Any 39, acaba la guerra. El meu avi fuig de casa després de destruir documentació compromesa i dades d’afiliats a Estat Català. No és un record agradable a casa nostra, i tampoc no ho és per a molts catalans que van haver d'exiliar-se precipitadament.
Any 81. Les sensacions d’aquella nit es repeteixen. Tinc onze anys i sóc fill de dos militants de trajectòria política destacada a un conegut poble coster. La mare omple les maletes i el pare marxa a l’ajuntament a cremar paperassa.
Any 14. A Espanya encara hi ha dos tipus de gent. Els que saben que mai no hauran de fer les maletes, i els que no les tenim totes d'haver-ho de fer, encara. L’exèrcit i el govern central són plens de vencedors i fills de vencedors de la Guerra Civil, cada cop més impúdicament cofois del seu passat. I no ho oblidéssim pas, nosaltres encara arrosseguem la marca indeleble dels vençuts; dels qui no tenen dret a exercir la seva identitat, cultura i llengua; dels qui hem de demanar permís per votar o per instal·lar un repetidor. La marca dels qui hem de callar, sota ultimàtums polítics o sota amenaces militars encara ben vigents, emparades en articles constitucionals.
Suposo que per això no m’ha enlluernat massa el divertimento d’ahir a la nit a La Sexta. Perquè les gracietes, fetes amb uns militars que ens podrien represaliar demà –i sota l’empara de certs polítics i periodistes, alguns d'ells testimonis cínics en el programa d'ahir– em blinden per al somriure i la pseudocàtedra periodística. I perquè els acudits només poden deixar de ser ofenses quan les ferides ja són tancades, i no abans.
I no ho són pas, de tancades, en una democràcia que amaga la veritat i amnistia criminals de guerra. I l'Évole, abanderat de les causes perdudes, obvia no només la sensibilitat de la terra on viu, Catalunya; també la sensibilitat de més gent:
Ahir molts –entre els qui no m’hi compto– van creure’l, com sempre. Van creure'l a ell, i també al tast de representants del periodisme, l’intel·lectualitat i la política apoltronada que es van prestar al joc; camarilla de gent benestant que pretenia alliçonar-nos des de la seva perspectiva privilegiada, jugant grollers i maldestres amb la sensació de mentida pública en la que vivim, fent-se gràcia a si mateixos un cop acabat l’experiment.
Líders d’opinió, ben estarrufats, reiterant-nos que som ben poca cosa si no hem encaixat l'uppercut amb esportivitat. Doncs, bé. Bona part del públic de Salvadosés la gent senzilla que s'hi veu reflectida, persones que comparteixen una suposada sensibilitat social. Persones que confien tant en l'Évole que fins i tot s’han cregut la seva transició mediàtica d’humorista a periodista de prestigi. I ahir els va dir cadellets a la cara, a tots ells, instruint-los en un exercici per reflexionar. Paternalisme ranci de l’esquerra espanyola, de nou. I riures finals en les “preses falses”, per justificar una juguesca pública entre l’elit. I un sopar amb el regust de ser el pobret a qui acaben de convidar a taula amb els rics, per fotre-se’n i alliçonar-lo.
Poc mèrit té fer servir la potència mediàtica d’una cadena de televisió estatal en prime time, en el marc d’un programa que se suposa informatiu, i des d’una tribuna i testimonis als que se’ls hi suposa credibilitat. Poc mèrit té jugar amb els botxins, quan encara no han estat jutjats. Poc mèrit té enfotre’s del pacient quan encara no s’ha guarit. I de poc serveix el debat posterior, orientat a restaurar credibilitats periodístiques i a donar pàtina de ciència a la pirueta.
M’hagués tret el barret, Évole, si haguessis investigat a fons i haguessis assenyalat els qui encara són tranquilament a casa seva, còmplices, intocables. A mi m’haguessis guanyat com a espectador si haguessis plantejat aquest mateix joc del fals documental com una excusa per protegir-te, com un escut narratiu i elegant per suggerir o denunciar el que encara resta classificat per la justícia, i que molts sabeu i no us atrevireu mai a dir ni a investigar de debò.
La resta són focs d’encenalls per donar-vos cops de palmell a l’esquena entre periohipsters. Pseudofilantropisme. I al capdemunt, el fals documental ha contribuït a fer amables alguns dels implicats directes: l'enhorabona. Això sí, avui tothom parla d'ell. Ja sabem com van aquestes coses de l’audiència, si en parlen bé o malament, tant hi fa. Felicitats per l'audiència, per tant. Però Orson Welles et queda lluny. Tan lluny com queda el periodisme d'aquests saraus.
↧
OPERACIÓ PELOS - EL FALS DOCUMENTAL
—“Una mentida pot explicar una veritat?”
ens pregunta JORDI ÉVOLE, PERIODISTA
Mmmm... Bona pregunta, Orson. Mira, no m'emprenyis.
Jo només vull agrair a Xavi Coral, Tian Riba, Núria Coll, Marta Pontnou, Tortell Poltrona i Dustin Hoffman la seva major, menor o nul·la participació en aquest mockumentary (documental fals) (((("Operació Pelos")))). Gràcies per la vostra amabilitat i la vostra predisposició a l’algarabia i al catxondeo padre.
Espero que aquesta mentida susciti un gran debat social, i que se'n parli a les facultats de periodisme i s'editin una setantena de llibres, com a mínim.
↧